Eutrapèlia
El descobriment del dia:
eutrapèlia
f. [FS] Virtut que modera els divertiments.
A propòsit d’un documental al 33 sobre el poeta i músic Josep Pedrals, així com del seu grup musical Els nens eutròfics. Ambdós molt recomanables!
Sóc infalible.
“Treballo directament amb tinta. Sóc infalible. Per suposat, en ocasions sóc més infalible que en altres”.MORTON FELDMAN
This music, the whole quartet I mean, is like a Jacuzzi bath to my lonely neuron.
Enyor lo temps…
Enyor lo temps que no pot ser cobrat.
Ausiàs March
Enyor lo temps que pot ser cobrat.
Qualsevol d’aquests.
“la llibertat és quan arrenca l’alba en un dia de vaga general”
Del blog de la Bel Zaballa m’arriba un post imprescindible, per a que tothom s’anime demà a fer vaga. Compartiu-lo vosaltres també!
Pels obrers de la Canadenca, per les obreres de la Cotton.
Pels avis i les àvies, per lesbarricades del 36, pels maquis i per la vaga de tramvies del 51…
Pels exclosos i excloses, pels sense feina, pels sense casa, pels sense sostre, pels sense papers…
Per ells, per totes, per nosaltres i també per tu… i pels i les que vindran…Demà totes a ballar ‘la danza de los nadie’…
…que poble que fa vaga mai no mor!
“la llibertat és
quan arrenca l’alba
en un dia
de vaga general” [Joan Margarit / Pregó de la Mercè]
(Partint d’un correu d’aquells de pell de gallina d’Higínia i ‘prenent la paraula‘ a Jordi Martí… animo tothom a publicar aquest post i aquesta fotografia, feta fa 74 anys al terrat del banc de plaça de Catalunya ocupat dissabte passat).
Bé, aprofito per a encetar aquesta nova etapa del blog, espero escriure ben sovint a partir d’ara.
Qui portarà la pluja a escola si sempre plou quan no n’hi ha?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia dios”
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.Raimon (1983)
Petjades és el nou disc (amb dvd i còmic, editat per Bromera) de Verdcel reinterpretant Raimon. Perquè no es tracta només d’un homenatge: els d’Alcoi semblen haver fet un treball creatiu molt lloable amb un recull ampli del repertori del cantautor valencià. Podeu comprovar-ho al seu myspace, i és clar, adquirint el seu treball (espero aconseguir-lo prompte!). A banda, podreu veure’ls en directe el proper dissabte a Atzeneta del Maestrat, a la 1a festa per la llengua de les comarques d’interior. Allà ens vorem!
Un poc de sol. Un xic de cel, i un poc de pau. Un xic de sal. I de foc. I un poc de so.
La vesprada era perfecta, amb un solet deliciós i una xafogor poc acostumada per al poble. Potser per això, o perquè la poesia és avorrida, només unes quantes desenes de persones (afortunades, però no ho digueu molt fort) van acudir al recital de poesia de la vespra del vint-i-cinc d’abril a Vilafranca. Sí, precisament a la mateixa hora que milers de valencians recorrien la ciutat del Cap i Casal i demostraven, com cada any des de fa més de tres-cents, que continuem tenint molt més a guanyar que a perdre.
Tirallonga de monosíl·labs, de Pere Quart, era un dels poemes amb què Susanna Sebastià encetà el recital. Al meu parer, un dels més encertats per la interpretació d’aquella vesprada. Javier Moreno donava color als textos triats per Susanna, amb un repertori encertadíssim de música per a guitarra i amb arranjaments propis de temes tan variats com el Jesus Bleibet Meine Freude de Bach, que a mode de bucle, acompanyava el curiós poema de Pere Quart, passant per temes més propis de la guitarra flamenca, com els Recuerdos de la Alhambra del vila-realenc Tárrega, o alguna peça broadwaiana de Jerome Kern, com és el cas de The Way You Look Tonight.
La posada en escena, amb papers per terra, un vell escriptori encapçalat per un llum que encegava degut a la il·luminació tènue de l’escenari i algunes cadires de fusta i vímet posava un accent més especial si cap al recital.
L’acte comptà, a més a més, amb poemes enregistrats amb diverses veus, com la de Pau Alabajos, o la d’un grup de dones que feren ressonar amb força i ràbia els versos de Maria Mercè Marçal.
El professor, de Josep Conill, retratava fil per randa les seues classes (tant Susanna com jo hem tingut la sort de tenir-lo de mestre). Sense cap dubte, Josep és un mestre per a la vida.
De la mà de Martí i Pol Susanna llegí la Nova Oració del Pare Nostre que, lluny de semblar versos escrits amb ressons de lluita obrera de dècades enrere, se cenyien a la perfecció amb la situació actual de crisi a l’empresa vilafranquina de Marie Clarie, afectada per un ERO. A més d’un peix gros d’aquesta fàbrica li aniria bé llegir-se’l.
He de dir que, tal i com comentava Dani a l’eixir del recital, molts dels versos d’aquests autors els hem descobert gràcies als nostres músics. A tall d’exemple, tot just acabar d’escoltar Democràcia, també de Martí i Pol, es girà, i em comentà «de què em sona? no ho cantava açò Brams?».
Encara faltaven, però, els versos més esperats: en un recital d’aquesta talla no podien faltar els d’Estellés. Un tros d’aquest país i Els amants són els textos que Susanna Sebastià trià de manera molt encertada. L’elecció, però, suposava un risc: Ovidi Montllor recitava Estellés com qui fa mandonguilles esperant a que es pose el semàfor en verd. La interpretació de Susanna, però, no va estar gens malament. Maleït Ovidi… aix! Com et trobem a faltar!
La pròpia Susanna feu una aportació pròpia amb el poema Passen, i Mester d’amor, de Joan Salvat-Papasseit, acabà de posar-li el xic de sal i de foc amb què es conclogué l’acte. Abans, però, Javier arrodoní aquell clima tan especial amb “A Mandeli”, de Pepe Habichuela.
La millor poesia, ben contada, amb bona música i escenografia acollidora. Què més voleu? Feliç vint-i-cinc d’abril, si és que això es celebra.
Del blanc al negre (i amb camisa blava)
Precisament anit, parlant amb Anna Blau, parlàvem sobre l’assiduïtat d’escriure al blog. Li deia que no trobava massa temps, i que potser fins que acabe el curs no em posaria a escriure res. Però avui no m’he pogut ressistir. De la mort de J.A. Samaranch havia de parlar-ne, no m’aguanto. Després del seguiment als diversos mitjans de comunicació estatals i de Catalunya, em vaig sorprendre (bé, tampoc tant) que cap d’ells fera esment al seu passat falangista, d’assiduïtat al règim franquista, i dels seus capítols de corrupció al COI. Només alguns mitjans digitals, com VilaWeb o Directe.cat, han deixat d’obviar el costat fosc del president del Comitè Olímpic. També en algunes xarxes socials, com Twitter o Facebook, la societat civil s’ha movilitzat per mostrar el que els mitjans oficials es guarden. Per sort, l’edició d’avui del diari Vilaweb ha fet un seguiment interessant de la premsa internacional, que reflexa, una vegada més, en quin país ens ha tocat viure: “Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d’on Samaranch dirigia el CIO” diu el The Times, o “S’ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange” escriu La Stampa. A l’article de Vilaweb podeu llegir-ne altres titulars. No perdeu el temps, però, en trobar-ne cap per l’estil a cap mitjà espanyol.
No volem recordar. Ens entestem en no recordar el passat. Trenta anys després, seguim sense ser un país normal. Benvinguts al paradís!
Imatge: Vilaweb. Samaranch (a baix a la dreta) amb 54 anys d'edat, amb la camisa blava, l'any 1974 a Barcelona al 'monumento a los caídos'.
PS: Regirant per la blogosfera he trobat alguns articles interessants, com el de Cesk Freixas (amb molta raó, diu: “Ahir moria un feixista. I els mateixos que volen protegir al jutge Garzón per voler investigar els crims del franquisme, elogien la gran tasca democràtica de Samaranch. Democràtica, de què?”), o el de Xavier Diez, amb una colpidora història personal, i on destaca sobretot la faceta de “rei de la selva” amb la qual aconseguí arribar al més alt.
“Ante tanto imbécil con carnet de opinante, los sabios callan”
Un, que deia les coses clares i que va fer riure a més gent que ningú.
Un que, desgraciadament, fa un any que va morir.
Un que, per sort, ens deixà paraules i brofegades intel·ligents que s’escoltaran per sempre més per tot l’univers. Mireu com ressonen.
tuíter de pobres (o no-2.0, o com li vulgues dir)
“Tu necessites una mòbil amb connexió de dades”, sempre em diu Cutxaro. Però mentre no tinga diners per a pagar-ho, s’han de buscar solucions. Anit era l’Aplecològic a Vilafranca, i davant la meua decisió de fer un resum de la nit per als qui no van poder estar (o no se’n recorden), vaig decidir anotar una espècie de diari amb fets cronològics. És a dir, com un tuíter, però amb els mitjans tecnològics de fa cinquanta anys. És ara quan, després d’alçar-me, m’he decidit a publicar les meues anotacions:
12:44h – fa quaranta-quatre minuts que hauria d’estar treballant penjant jaquetes, però acabo de trobar ara la llista de repartiment de tasques.
2:19h – després de 2 hores penjant i cordant jaquetes, m’he adonat que odio les cremalleres dobles.
2:23h – ara, als tiquets, amb vidi. la gent té molta set.
2:33h – no conec a ningú! l’aplecològic, ple de forasters!
2:54h- (tuït eliminat. és l’avantatge que té no publicar-ho al moment. pots autocensurar-te després)
3:25h – sona la campana! 70 euros en cubates, rècord del meu torn. vora mig talonari per a la mateixa persona. que no se’ls bega tots de colp…
3:41h – una portellana ens regala una calculadora. serà una indirecta a la nostra gestió dels tiquets?
4:00h – l’alcaldesa de villores s’endú l’últim got ecològic de la nostra taquilla.
4:07h – A i M esgoten les últimes dues entrades. demanen uns cubates de regal per a celebrar-ho. no li’ls dono. no es per a tant, no?
4:08h – vidi ha cantat totes les cançons de l’orquestra. me’n vaig a la barra.
4:10h – una companya de classe em posa a prova per a l’examen del proper dimarts: «acord de sèptima de sensible disminuïda en primera inversió en si bemoll». «si bemoll, re bemoll, fa bemoll, la doble bemoll», no era difícil. [no n'he encertat ni una; hauré d'estudiar, avui
]
4:35h – s’ha acabat la música de l’orquestra o això sembla. ah, no! que ara toquen fito. més haguera valgut que s’haguera acabat la música.
5:10h – la gent segueix tenint set, però el problema és que els qui més en tenen són els de darrere de la barra.
5:24h – nou rècord. una xica ha tardat a triar-se el cubata més de 15 segons després de donar-me el tiquet. no n’haguérem venut ni cent si tots feren igual.
6:43h – M i P, drets a la barra i pantalons avall, per segona vegada en la nit.
7:24h – la gent fa revoltes per terra. tenen complex de croqueta? ho semblen, tots plens de serritxa. els pantalons abaixats predominen sobre la multitud.
7:26h – vista la panoràmica que ofereix aquest circ, la decissió més assenyada serà marxar a dormir.
