tuíter de pobres (o no-2.0, o com li vulgues dir)
“Tu necessites una mòbil amb connexió de dades”, sempre em diu Cutxaro. Però mentre no tinga diners per a pagar-ho, s’han de buscar solucions. Anit era l’Aplecològic a Vilafranca, i davant la meua decisió de fer un resum de la nit per als qui no van poder estar (o no se’n recorden), vaig decidir anotar una espècie de diari amb fets cronològics. És a dir, com un tuíter, però amb els mitjans tecnològics de fa cinquanta anys. És ara quan, després d’alçar-me, m’he decidit a publicar les meues anotacions:
12:44h – fa quaranta-quatre minuts que hauria d’estar treballant penjant jaquetes, però acabo de trobar ara la llista de repartiment de tasques.
2:19h – després de 2 hores penjant i cordant jaquetes, m’he adonat que odio les cremalleres dobles.
2:23h – ara, als tiquets, amb vidi. la gent té molta set.
2:33h – no conec a ningú! l’aplecològic, ple de forasters!
2:54h- (tuït eliminat. és l’avantatge que té no publicar-ho al moment. pots autocensurar-te després)
3:25h – sona la campana! 70 euros en cubates, rècord del meu torn. vora mig talonari per a la mateixa persona. que no se’ls bega tots de colp…
3:41h – una portellana ens regala una calculadora. serà una indirecta a la nostra gestió dels tiquets?
4:00h – l’alcaldesa de villores s’endú l’últim got ecològic de la nostra taquilla.
4:07h – A i M esgoten les últimes dues entrades. demanen uns cubates de regal per a celebrar-ho. no li’ls dono. no es per a tant, no?
4:08h – vidi ha cantat totes les cançons de l’orquestra. me’n vaig a la barra.
4:10h – una companya de classe em posa a prova per a l’examen del proper dimarts: «acord de sèptima de sensible disminuïda en primera inversió en si bemoll». «si bemoll, re bemoll, fa bemoll, la doble bemoll», no era difícil. [no n'he encertat ni una; hauré d'estudiar, avui
]
4:35h – s’ha acabat la música de l’orquestra o això sembla. ah, no! que ara toquen fito. més haguera valgut que s’haguera acabat la música.
5:10h – la gent segueix tenint set, però el problema és que els qui més en tenen són els de darrere de la barra.
5:24h – nou rècord. una xica ha tardat a triar-se el cubata més de 15 segons després de donar-me el tiquet. no n’haguérem venut ni cent si tots feren igual.
6:43h – M i P, drets a la barra i pantalons avall, per segona vegada en la nit.
7:24h – la gent fa revoltes per terra. tenen complex de croqueta? ho semblen, tots plens de serritxa. els pantalons abaixats predominen sobre la multitud.
7:26h – vista la panoràmica que ofereix aquest circ, la decissió més assenyada serà marxar a dormir.
Les mares que mai dinaven
Després d’un bon grapat d’anys, per coses que passen, torno a fer el recorregut de ma casa a l’escola. I de l’escola a casa. Dues vegades al dia, el mateix trajecte. Les possibilitats del trajecte són extenses, però des del primer dia vaig tenir ben clar que el meu camí era aquell que sempre recorria de menut. N’hi ha molts, de carrerons possibles, però sempre tinc la necessitat d’anar per el mateix. El gromull de sensacions que s’amunteguen damunt meu és semblant a aquelles vegades en què, buscant en algun armari, posem per cas, una caixa de condons (potser caducats), t’apareix una caixa de sabates. L’assassina curiositat fa que acabes obrint aquella caixa i t’apareguen els playmobils amb què tantes històries t’havies montat precissament aquells anys quan anàvem a l’escola. Bé, després d’aquesta divagació només possible un diumenge acabat d’alçar, intentaré continuar el fil que per poc no he perdut… Ah, sí! Les sensacions i els records del trajecte! Cada dia que recorro el viatge cap a l’escola, em ve a la ment una història diferent d’aquells anys, que semblaven ja ben arxivades i plenes de pols dins de la memòria. Lògicament, el recorregut és curt, però els viatges astrals recordant aquella infància fan estirar el temps com si fóra un xiclet, d’aquells que s’apeguen a la sabata. Només un fet em desabstrau (m’acabo d’inventar la paraula, no?). Un fet, però, que m’inquieta des del primer dia que vaig començar l’estada de pràctiques a l’escola. És el cas de les mares que no dinen. I que no fan l’entrepà de nocilla per a berenar als seus fills. Bé, només són suposicions sense cap fonament, però em fan donar-li voltes cada vegada que les veig. Aquell grup de tres o quatre dones sempre es queden a meitat camí entre l’escola i ma casa. Sempre estan en rogle, parlant de les seues coses. Lògicament, no m’he apropat a parar l’orella, perquè ni em va ni em ve. Mentrestant, els xiquets i les xiquetes juguen, boten i criden per aquella plaça, ignorats per les seues mares, que sens dubte, aprofiten que van a recollir els fills per a reunir-se amb les altres mares i fer petar la xarrada. Potser és que no tenen un altre espai on trobar-se, com encara fan alguns homes, que van als bars. Però el fet és que sembla que estan agust, allí. Faja fred, caiga neu o bufe el vent, les dones mai fallen a la seua cita a la placeta, a l’hora de dinar, i a les cinc, quan s’acaba l’escola. El que més sorpren és que passen hores: en ocasions, marxo a casa, i per qualsevol motiu, torno a passar al cap d’una hora, o potser hora i mitja. O isc d’escola tard, perquè m’he quedat un moment endreçant alguna faena. I segueixen allà, com sempre. Aix! Els xiquets, en aquella plaça, no tenen gronxadors. Tampoc tenen jardins. Però no els fan falta, tenen la imaginació. Les mares, mentres, segueixen parlant entre elles. Semblen ignorar els xiquets, cosa que als xiquets no els molesta, lògicament. Seran els seus marits els que deuen preparar el dinar, penso. Me n’alegro.
by blurredfoto / Aron
© All rights reserved
Una creu i una història (desgraciadament) desconeguda
L’últim dia de l’any sempre va bé per a fer alguna cosa especial (que no siga beure’s una botella de cava sencera i acabar per enterra). Així és que mon pare i jo hem fet una eixideta fins a una zona propera al mas d’Aznar. L’objectiu principal era trobar una creu de fusta dedicada als Micats (o Micalets, Miquelets, Maulets, tant se’n fa). Poc després d’entrar a la pista, hem deixat el cotxe a una banda, i de seguida hem vist la creu, allà dalt d’un turó, envoltada de roques. La inscripció, com podreu vore a les fotografies, és ben clara: Aqvi finaron los micats. 
La creu original va ser malmesa a la guerra del 1936, però no precisament pels seguidors de l’anarquista Joan Baeta, que indicà la destrucció de tots els símbols religiosos a Vilafranca, sinó pels quintos, que abans de marxar a la lluita feren la tradicional “volta als masos”. Anys després, allà pel 1993, va ser restituïda pel propietari del terreny i per l’historiador Josep Monferrer. Sens dubte, una història molt interessant, que ja ha estat documentada i minuciosament explicada per Josep Monferrer al seu article La Llometa de la Creu, publicat al llibre de festes de 2007. Així que, si voleu conéixer de primera mà la història propera que pertany als vilafranquins, i de pas, al nostre País Valencià, només cal que furgueu pels caixons de casa i li lleveu la pols a aquells llibres que, encara que no ho semble, no només tenen fotografies de xiques embadurnades i bous, seguides de milers de publicitats dels negocis vilafranquins. Potser així vos adoneu perquè, després de 302 anys, encara ens som uns quants els que ens entestem a no voler oblidar la nostra història i no ens resignem a perdre el que ens va llevar aquell, que encara avui, penja cap per avall al poble dels socarrats.
Gràcies a Josep Monferrer pel seu meravellós article. Passeu un bon any.
PS: Podeu vore les altres fotografies ací.
Maneres de no entendre el món
Pasen, pasen, hermanos, ens va dir aquell homenet ja vell i encorbat. La veritat és que no tinc ni idea de què era aquell home que ens va atendre a l’entrada d’una residència de jesuïtes al bell mig de la ciutat de València. Suposo que era un conserge o un monjo mateix. Tant se’n fa, si més no. La qüestió és que volíem accedir a l’orgue de l’església, a escoltar una audició (els altres músics tocàvem a l’aula magna del conservatori). Havíem estat provant d’entrar per totes les portes de l’església, però totes estaven tancades. Com que la residència es trobava annexada a l’església, ens vam apropar a preguntar, i ens van indicar que podíem arribar-hi a través dels passadissos de la residència.
A mi, en principi, em va fer gràcia entrar a un lloc d’aquells. De seguida, però, me va entrar alguna cosa semblant a la Por. Aquella llar de capellans i monjos jubilats (no sé realment què feien allí) estava decorada de manera molt carregada. Les parets, plenes de imatges ben tètriques: sants, papes, marededéus i altres. La sensació d’incomoditat s’accentuava amb l’intensa calor i l’olor a auelo. Després de pujar un ascensor i creuar dues sales d’estar (amb el seu corresponent capellà allà sentat al sofà, sense fer res, inmòbil), vam arribar per fi a la cambra adjunta a la sala de l’orgue. Ja havia començat l’audició, així que no podíem entrar a la sala. Tanta treballada, i al final no podíem entrar. Hauríem d’escoltar-la des d’aquella saleta d’estar, separats per una porta. L’orgue, lògicament, es sentia igualment.
Ja dúiem més de cinc minuts allà asseguts, escoltant. El concert, en realitat, era bastant avorrit, així que em vaig decidir a inspeccionar aquella habitació: les parets blanques, només contenien un element que destacava. Una fotografia, en blanc i negre, del l’actual papa. Un altra volta, els pèls de punta. Les cadires eren velles, i grinyolaven al més mínim moviment. Darrere nostre, unes finestres elevades, que impossibilitaven veure res de l’exterior. A la meua dreta vaig veure, finalment, l’objecte que més destacava: una xicoteta televisió LCD; semblava una TV d’última tecnologia. De seguida vaig pensar osti, tu, si són moderns estos capellans. Em faltava, però, llegir el cartell adjunt, apegat a la paret amb dues tires de cinta adhesiva esgroguida: Televisión preferentemente para ver PopularTV e Intereconomía.
Obama, premi Nobel de la Pau
Sí, així com ho sentiu. Obama, el bou de Sant Antoni, ha sigut elegit pel Comitè Noruec com a guardonat amb el Nobel de la Pau 2009. La notícia ha arribat des d’Oslo a meitat matí, i prompte s’ha escampat pels carrers del poble i per la contornada.
Reconegudes personalitats de les altes esferes vilafranquines ja ha dit la seua, lloant al pacífic bòvid. També des de l’exili, el vilafranquí Dani Noble, a través del seu twitter, ha defensat a Obama com a mereixedor del premi: “home, Obama era prou pacific quan eixie els dissabtes de mercat”. La premsa vilafranquina està a l’espera de les primeres declaracions d’Obama, a hores d’ara descansant en algun corral del poble (recordem que va canviar d’amo fa poques setmanes).
El veïnat del poble, en reunions esporàdiques als bars de la plaça, han passat la vesprada ennumerant els miracles del bou premiat: se li atribueixen diverses accions entre les que cal destacar la mediació en l’últim conflicte de la zona. Després d’una intensa recerca, Obama aconseguí trobar-se clandestinament a les muntanyes amb la lleona de la Sènia. Fent valer el seu paper com a mediador internacional, el bou vilafranquí acordà amb la lleona que abandonara aquell paratge i se’n tornara cap a l’Àfrica, deixant tranquils als caçadors de rovellons. Per tal de no esparverar més a la població, les autoritats negaren l’existència de la lleona per aquella zona, i informaren a la premsa de que en realitat era un gos, que a més a més, ja havia sigut abatut.
No s’han fet esperar, a més a més, algunes especulacions sobre la ubicació d’Obama. Les males llengües han arribat a apuntar que el Nobel ha estat entregat a títol pòstum, i que el famós bou descansa ja, tallat a xulles, en algun congelador vilafranquí.
“Déu, l’Univers i totes les altres coses”
Després del període de festes, crec que es va fent hora de tornar a escriure al blog, si no vull evitar la seua mort. Així que avui recomanaré un programa de 1988 sobre divulgació científica que vaig trobar pel youtube. En ell participen tres eminències de la ciència: Stephen Hawking, Carl Sagan i Arthur C. Clarke. Encara que han passat quasi vint-i-un anys des de la seua emissió, el debat és ben interessant i vigent. Cal exceptuar, clar, els avanços tecnològics que s’han produït, ja que ara és possible que ens faça gràcia les palles mentals que es fa el senyor Clarke admirant un ordinador que calcula fractals del conjunt de Mandelbrot. Comenta que en una ocasió es va passar 22 hores observant-ne!
A continuació vos deixo el primer dels 5 vídeos (10 minuts cadascun, aproximadament) en que està dividit el programa. Els demés els trobareu quan acabeu de vore el vídeo anterior.
XXXIé Aplec dels Ports
Cartell de l'Aplec d'enguany
Aquest cap de setmana, a la Mata, s’ha celebrat el XXXIé Aplec dels Ports: la festa de la comarca, un encontre de quasi tres dies de música, d’amics, de trobades, de teatre, de país, de calor, de cervesa. Com sempre, l’ambient ha sigut molt acollidor. L’encontre va començar amb parlaments ben emotius i reivindicatius de representants de tots els pobles. En general, penso que l’organització ha funcionat molt bé, exceptuant alguns retards en els horaris i els problemes dels concerts de divendres. Bé, de fet aquests problemes no tenen res a veure amb l’organització, eren problemes tècnics, que van impedir quasi per complet les actuacions de la majoria de grups. Dissabte tot va anar millor als concerts. D’anècdotes, a patades, com sempre: al concert d’Alimanya, a la cançó Todo por la Napia, només van fer falta tres o quatre acords per a que diversos al·ludits pujaren a l’escenari; m’encantà, una vegada més, el concert de Bandits. De nit, els Sva-ters d’Alcàsser van fer tota una exhibició de Montleonisme, concloent un Visca la barra lliure!. Valencians de soca-rel, veges. Ja el diumenge, amb poca salut i molta son, ens vam dedicar a arrollar-nos pels carrers de la Mata. No obstant això, solen ser en diumenge, quan ja només quedem els millors de cada casa, quan es produeixen les escenes més còmiques. I per acabar, després de Cesk Freixas i de fer una vegada en la vida de casteller (encara que només siga fent pinya), el millor de l’Aplec va ser, sens dubte, el concert de Pepet i Marieta. El nostre cos ja marcava bateria baixa, però vam ballar i vam suar més que en tot el cap de setmana. No està malament acabar l’Aplec a les 11 de la nit, encara que ja podeu imaginar com de dura s’ha fet l’alçada d’aquest matí a les 8.
Ara, només queda posar-se mans a l’obra i començar a preparar la festa vinent: el XXXIIé Aplec dels Ports es celebrarà a Vilafranca!
Exercici de llengua
1. Substitueix les paraules en negreta de l’oració per les que es troben entre claudàtors. Tin en compte la concordança de gènere i nombre:
[País Valencià, Camps, valencians]
El problema d’Itàlia no és Berlusconi, sinó els italians.
Umberto Eco.
La notícia del dia
Avui han passat moltes coses: Rita ha contraatacat a base d’anxovades per tal de defensar al seu estimat Camps. Segons diu, Zapatero també hauria de ser investigat per haver acceptat anxoves regalades pel president càntabre. És bona eixa! Al meu parer, el problema no és acceptar regals; el problema és que a canvi de regals, el president regale concessions d’obres o subvencions milionaries indegudes. Això sí, si hem d’elegir, la millor solució és clara: fotre’ls a tots al carrer. Siguen subornats amb vestits de marca o amb anxoves del Cantàbric. Ens farien un ampli favor. Ara bé, com que sé que no es mourà ningú del seu càrrec, deixo el tema per acabat, no meresc perdre més temps.
El segon tema del dia, la ressaca dels madridistes. Ahir van presentar al jugador més car de la història. Sort que el van comprar per a jugar a futbol. El pobre tio no sap amollar més de dues frases seguides, fa la pinta de ser un soc. El més elaborat que va dir ahir va ser: “Un, dos, tres, hala madriz!”. (Sí, sí, punt i apart, no cal dir res més).
Això sí, si heu encés la tele, avui no anava altra cosa: l’enterrament de Michael Jackson. Un estadi immens ple de gent, que sembla que han pagat una entrada per a assistir-hi, unes mesures de seguretat de milers d’agents de policia, i un espectacle ple d’estreles de la música i amics del cantant. Tot molt (afro)americà. Suposo que no deu meréixer menys, el Rei del Pop.
Continuem amb altres notícies del dia: tal i com ens informa El Cadafal, als sanfermins d’avui, el cant dels mozos s’ha fet en èuscar i en castellà. Una molt bona notícia.
Per al final, però, m’he deixat l’esdeveniment més important del dia: GMail i totes les altres aplicacions de Google han deixat de ser Beta! Oh, no! Tants anys acostumats al logotip… Per sort, tal i com he llegit a BitsCatalans, un benevolent usuari ha creat una opció dintre de Google Labs que ens permet tornar a la icona amb la paraula BETA incrustada. Encara sort!
L'opció de Google Labs per a tornar al logotip BETA. Imatge de bitscatalans.com
