Maneres de no entendre el món
Pasen, pasen, hermanos, ens va dir aquell homenet ja vell i encorbat. La veritat és que no tinc ni idea de què era aquell home que ens va atendre a l’entrada d’una residència de jesuïtes al bell mig de la ciutat de València. Suposo que era un conserge o un monjo mateix. Tant se’n fa, si més no. La qüestió és que volíem accedir a l’orgue de l’església, a escoltar una audició (els altres músics tocàvem a l’aula magna del conservatori). Havíem estat provant d’entrar per totes les portes de l’església, però totes estaven tancades. Com que la residència es trobava annexada a l’església, ens vam apropar a preguntar, i ens van indicar que podíem arribar-hi a través dels passadissos de la residència.
A mi, en principi, em va fer gràcia entrar a un lloc d’aquells. De seguida, però, me va entrar alguna cosa semblant a la Por. Aquella llar de capellans i monjos jubilats (no sé realment què feien allí) estava decorada de manera molt carregada. Les parets, plenes de imatges ben tètriques: sants, papes, marededéus i altres. La sensació d’incomoditat s’accentuava amb l’intensa calor i l’olor a auelo. Després de pujar un ascensor i creuar dues sales d’estar (amb el seu corresponent capellà allà sentat al sofà, sense fer res, inmòbil), vam arribar per fi a la cambra adjunta a la sala de l’orgue. Ja havia començat l’audició, així que no podíem entrar a la sala. Tanta treballada, i al final no podíem entrar. Hauríem d’escoltar-la des d’aquella saleta d’estar, separats per una porta. L’orgue, lògicament, es sentia igualment.
Ja dúiem més de cinc minuts allà asseguts, escoltant. El concert, en realitat, era bastant avorrit, així que em vaig decidir a inspeccionar aquella habitació: les parets blanques, només contenien un element que destacava. Una fotografia, en blanc i negre, del l’actual papa. Un altra volta, els pèls de punta. Les cadires eren velles, i grinyolaven al més mínim moviment. Darrere nostre, unes finestres elevades, que impossibilitaven veure res de l’exterior. A la meua dreta vaig veure, finalment, l’objecte que més destacava: una xicoteta televisió LCD; semblava una TV d’última tecnologia. De seguida vaig pensar osti, tu, si són moderns estos capellans. Em faltava, però, llegir el cartell adjunt, apegat a la paret amb dues tires de cinta adhesiva esgroguida: Televisión preferentemente para ver PopularTV e Intereconomía.
Obama, premi Nobel de la Pau
Sí, així com ho sentiu. Obama, el bou de Sant Antoni, ha sigut elegit pel Comitè Noruec com a guardonat amb el Nobel de la Pau 2009. La notícia ha arribat des d’Oslo a meitat matí, i prompte s’ha escampat pels carrers del poble i per la contornada.
Reconegudes personalitats de les altes esferes vilafranquines ja ha dit la seua, lloant al pacífic bòvid. També des de l’exili, el vilafranquí Dani Noble, a través del seu twitter, ha defensat a Obama com a mereixedor del premi: “home, Obama era prou pacific quan eixie els dissabtes de mercat”. La premsa vilafranquina està a l’espera de les primeres declaracions d’Obama, a hores d’ara descansant en algun corral del poble (recordem que va canviar d’amo fa poques setmanes).
El veïnat del poble, en reunions esporàdiques als bars de la plaça, han passat la vesprada ennumerant els miracles del bou premiat: se li atribueixen diverses accions entre les que cal destacar la mediació en l’últim conflicte de la zona. Després d’una intensa recerca, Obama aconseguí trobar-se clandestinament a les muntanyes amb la lleona de la Sènia. Fent valer el seu paper com a mediador internacional, el bou vilafranquí acordà amb la lleona que abandonara aquell paratge i se’n tornara cap a l’Àfrica, deixant tranquils als caçadors de rovellons. Per tal de no esparverar més a la població, les autoritats negaren l’existència de la lleona per aquella zona, i informaren a la premsa de que en realitat era un gos, que a més a més, ja havia sigut abatut.
No s’han fet esperar, a més a més, algunes especulacions sobre la ubicació d’Obama. Les males llengües han arribat a apuntar que el Nobel ha estat entregat a títol pòstum, i que el famós bou descansa ja, tallat a xulles, en algun congelador vilafranquí.
“Déu, l’Univers i totes les altres coses”
Després del període de festes, crec que es va fent hora de tornar a escriure al blog, si no vull evitar la seua mort. Així que avui recomanaré un programa de 1988 sobre divulgació científica que vaig trobar pel youtube. En ell participen tres eminències de la ciència: Stephen Hawking, Carl Sagan i Arthur C. Clarke. Encara que han passat quasi vint-i-un anys des de la seua emissió, el debat és ben interessant i vigent. Cal exceptuar, clar, els avanços tecnològics que s’han produït, ja que ara és possible que ens faça gràcia les palles mentals que es fa el senyor Clarke admirant un ordinador que calcula fractals del conjunt de Mandelbrot. Comenta que en una ocasió es va passar 22 hores observant-ne!
A continuació vos deixo el primer dels 5 vídeos (10 minuts cadascun, aproximadament) en que està dividit el programa. Els demés els trobareu quan acabeu de vore el vídeo anterior.
XXXIé Aplec dels Ports
Cartell de l'Aplec d'enguany
Aquest cap de setmana, a la Mata, s’ha celebrat el XXXIé Aplec dels Ports: la festa de la comarca, un encontre de quasi tres dies de música, d’amics, de trobades, de teatre, de país, de calor, de cervesa. Com sempre, l’ambient ha sigut molt acollidor. L’encontre va començar amb parlaments ben emotius i reivindicatius de representants de tots els pobles. En general, penso que l’organització ha funcionat molt bé, exceptuant alguns retards en els horaris i els problemes dels concerts de divendres. Bé, de fet aquests problemes no tenen res a veure amb l’organització, eren problemes tècnics, que van impedir quasi per complet les actuacions de la majoria de grups. Dissabte tot va anar millor als concerts. D’anècdotes, a patades, com sempre: al concert d’Alimanya, a la cançó Todo por la Napia, només van fer falta tres o quatre acords per a que diversos al·ludits pujaren a l’escenari; m’encantà, una vegada més, el concert de Bandits. De nit, els Sva-ters d’Alcàsser van fer tota una exhibició de Montleonisme, concloent un Visca la barra lliure!. Valencians de soca-rel, veges. Ja el diumenge, amb poca salut i molta son, ens vam dedicar a arrollar-nos pels carrers de la Mata. No obstant això, solen ser en diumenge, quan ja només quedem els millors de cada casa, quan es produeixen les escenes més còmiques. I per acabar, després de Cesk Freixas i de fer una vegada en la vida de casteller (encara que només siga fent pinya), el millor de l’Aplec va ser, sens dubte, el concert de Pepet i Marieta. El nostre cos ja marcava bateria baixa, però vam ballar i vam suar més que en tot el cap de setmana. No està malament acabar l’Aplec a les 11 de la nit, encara que ja podeu imaginar com de dura s’ha fet l’alçada d’aquest matí a les 8.
Ara, només queda posar-se mans a l’obra i començar a preparar la festa vinent: el XXXIIé Aplec dels Ports es celebrarà a Vilafranca!
Exercici de llengua
1. Substitueix les paraules en negreta de l’oració per les que es troben entre claudàtors. Tin en compte la concordança de gènere i nombre:
[País Valencià, Camps, valencians]
El problema d’Itàlia no és Berlusconi, sinó els italians.
Umberto Eco.
La notícia del dia
Avui han passat moltes coses: Rita ha contraatacat a base d’anxovades per tal de defensar al seu estimat Camps. Segons diu, Zapatero també hauria de ser investigat per haver acceptat anxoves regalades pel president càntabre. És bona eixa! Al meu parer, el problema no és acceptar regals; el problema és que a canvi de regals, el president regale concessions d’obres o subvencions milionaries indegudes. Això sí, si hem d’elegir, la millor solució és clara: fotre’ls a tots al carrer. Siguen subornats amb vestits de marca o amb anxoves del Cantàbric. Ens farien un ampli favor. Ara bé, com que sé que no es mourà ningú del seu càrrec, deixo el tema per acabat, no meresc perdre més temps.
El segon tema del dia, la ressaca dels madridistes. Ahir van presentar al jugador més car de la història. Sort que el van comprar per a jugar a futbol. El pobre tio no sap amollar més de dues frases seguides, fa la pinta de ser un soc. El més elaborat que va dir ahir va ser: “Un, dos, tres, hala madriz!”. (Sí, sí, punt i apart, no cal dir res més).
Això sí, si heu encés la tele, avui no anava altra cosa: l’enterrament de Michael Jackson. Un estadi immens ple de gent, que sembla que han pagat una entrada per a assistir-hi, unes mesures de seguretat de milers d’agents de policia, i un espectacle ple d’estreles de la música i amics del cantant. Tot molt (afro)americà. Suposo que no deu meréixer menys, el Rei del Pop.
Continuem amb altres notícies del dia: tal i com ens informa El Cadafal, als sanfermins d’avui, el cant dels mozos s’ha fet en èuscar i en castellà. Una molt bona notícia.
Per al final, però, m’he deixat l’esdeveniment més important del dia: GMail i totes les altres aplicacions de Google han deixat de ser Beta! Oh, no! Tants anys acostumats al logotip… Per sort, tal i com he llegit a BitsCatalans, un benevolent usuari ha creat una opció dintre de Google Labs que ens permet tornar a la icona amb la paraula BETA incrustada. Encara sort!
L'opció de Google Labs per a tornar al logotip BETA. Imatge de bitscatalans.com
John Zorn
Avui, gir radical al blog. Aprofitant un treball que vaig realitzar sobre el món jueu i la seua músca, vaig a parlar de John Zorn. Zorn neix el 2 de setembre al barri novaiorquès de Queens. És compositor d’avantguarda, arranjador, productor musical, saxofonista i multiinstrumentista. D’ascendència jueva, ha sigut sempre un artista controvertit, adorat i refusat per igual. En les seues actuacions, plenes de irreverències i provocacions, amb al·lusions a allò horrible, escandalós, estrany, vanguardista, a la violència i al sexe, etc. sempre aportant, això sí, grans dosis de bona música i d’innovació creadora. Zorn inicia el seu recorregut amb la banda Masada al 1993, poc després d’emprendre l’aventura del seu propi segell discogràfic, Tzadik.
John Zorn
Abans de la mort del seu pare en aquesta època, no es troben tantes i tan explícites referències a la cultura jueva a la seua obra. Sembla que aquest fet esdevé definitiu per a la presa de consciència molt forta de la seua tradició i cultura. No és casualitat, doncs, que siga en aquesta època quan enregistra “Kristallnacht”, un disc inspirat per la “nit dels vidres trencats” a l’Alemanya nazi, nit que esdevingué l’inici de l’Holocaust. Masada és un grup acústic, un quartet a la imatge del clàssic d’Ornette Coleman als anys seixanta (saxofon alt, trompeta, contrabaix i bateria) tocant música jueva de tot tipus. John Zorn sempre ha intentat cercar una manera diferent i nova d’interpretar la música que elegeix. Als seus textos ja adverteix que el seu segell Tzadik no està concebut per a recopilar música jueva sense més. La seua intenció és utilitzar aquesta rica tradició jueva per a crear alguna cosa nova. Així doncs, no ens ha de sonar provocador el mot radical de la denominació que ell mateix donà a la seua música: Radical Jewish Music. La concepció de “músic jueu” que té Zorn és ben ampla, encabint ací tant a músics religiosos tradicionals com a rockers com Marc Bolan, del grup T-Rex. És per això que al repertori de Masada podem trobar temes amb línies de clarinet tocades pels dos vents, amb origen en el klezmer, com ritmes de tango, o slaps de contrabaix, ja que, d’una manera o d’altra, els jueus interactuaren amb la cultura local tant a Varsòvia com a Buenos Aires o a Harlem. Zorn, com a productor o organitzador del segell, aconsegueix, amb mètodes aparentment inspirats en la càbala (la numerologia és una de les seues passions), que càpiguen dintre del mateix segell discogràfic músics de tot tipus: músics jueus de jazz tocant música relacionada o no amb allò jueu, músics no jueus tocant música que té poc o res a veure amb el klezmer tradicional, o fins i tot altres que s’endinsen en mons com el de l’electrònica, el dub o el hardcore, etc. També han treballat el món de les bandes sonores; porta editats 17 discs de les seves obres per al cinema. Per últim, ha enregistrat discs en solitari i múltiples experiments musicals per a dibuixos animats, programacions impossibles, sons abstractes, peces de cambra, concerts per a piano i moltes d’altres idees desenvolupades en companyia de diversos músics. En la seva música descobrim també influències d’Ennio Morricone i altres compositors de bandes sonores, reminiscències de la cultura jueva i l’obra de compositors com ara Harry Partch i Charles Ives.
En definitiva, John Zorn és sense cap dubte el paradigma de la música jueva. L’eclecticisme de la seua música (electrònica, klezmer, rock, clàssica, jazz…) aporta una inesperada mescla de sons, d’estils, de tradicions i de experiències reflexada en el centenar llarg de gravacions que ha realitzat. La seua discografia és, com podeu vore, d’una diversitat immensa.
Avui m’he passat un poc de lletres, així que vaig a posar-vos un vídeo, de regal. John Zorn en estat pur:
La vida de Cutxaro
Cutxaro, via twitter:
Torne Gran Hermano, esta es la ultima vegada que me apunto … el problema es que faria 3 mesos sense twitter jajaj
Dani Noble, responent-li:
@cuxaro pero si tu ja vius com en gran hermano
I és que twitter serveix per a alguna cosa més que per a iniciar revoltes a l’Iran o per a escampar les primeres dades de la grip A.
De la crisi immobiliària… a la crisi futbolística?
Aquesta setmana ha esclatat la notícia futbolística de l’estiu. Florentino ha pagat 80 milions de lliures (94 milions d’euros al canvi) per la contractació del davanter lus del ManU, el senyoret Cristiano Ronaldo. No és pinxo ni res!
Florentino, demanant préstecs als bancs
Bé, doncs la qüestió a la que em volia referir és fins a quin punt és ètic el mercat de fitxatges del futbol, i en general, tot l’aspecte econòmic, que arroseguen vint-i-dos jugador darrere d’una pilota. Val a dir que són gran afeccionat al futbol i que sovint eludim aquests aspectes tan immorals. El cas del retorn de Florentino al Madriz és el més escadalós de tots, i més tenint en compte que “diuen” que hi ha crisi. Però ara no em posaré les mans al cap dient que el capo de ACS ha rebentat el mercat de fitxatges, tal i com apunten a la premsa esportiva. Si el barça fitxa a un jugador per 30 milions, també penso que segueix sent una burrada. No va sent hora de replantejar-se el model de transpassos? Per exemple, a l’NBA els fitxatges no es fan amb diners, sinó intercanviant jugadors i contractes, sempre tenint en compte que cap equip pot superar un límit salarial. Això sí, aquest model també conté aspectes negatius, i és més, els jugadors cobren tant o més que els futbolistes europeus de primer nivell.
Tornant a l’afer CRonaldo, tothom es pregunta d’on ha tret Florentino tants millons. El fet és que a mi tant se me’n fa. Em preocupa prou més que siguen els mateixos lladres que ens dugueren a la crisi immobiliària els qui ara acabaran fent explotar la pilota del futbol, i no precisament a patades. No em preocupa pel futbol, no em malinterpreteu. Em preocupa per la impunitat amb que actuen. I tinc ben clar que seguiran fent el que volen. De fet, són els Amos.
El jugador, mentre, celebra el seu fitxatge magrejant-se amb la il·lustrada Paris Hilton. Faré ús, una vegada més, de la mala costum de recórrer al refranyer castellà: Dios los cría y ellos se juntan? (i no m’estic referint precisament a que els dos tenen molts diners…).
